dimarts, 24 de desembre del 2013

Breu repàs dels 10 anys de rugbi femení a Girona, el projecte de la Coral Vila.



Aquest passat diumenge dia 22, abans d'acomiadar l'any 2013 en les festes de nadal, es va celebrar una gran retrobada al GEiEG, i és que aquesta temporada fa 10 anys que va començar un nou projecte, un gran projecte de rugbi femení a Girona de la mà de la Coral.

Uns inicis que vàren començar la temporada 2003/04 amb l'equip de la Universitat de Girona, les Àligues. Engrescades per en Martin (jugador del sénior del GEiEG), van acabar la temporada amb la Coral, jugadora de l'antic equip del GEiEG entre d’altres com l'INEFBarcelona o l'USAT francès. 


Dos anys després, (2005/06), l'equip universitari va evolucionar i, ajuntant-se amb les noies que entrenaven a Torroella, es va formar un equip que ja prometia. Aquest primer any l’equip entrenava, jugava amistosos i va realitzar la primera Gira a Bilbao, i no va ser fins la temporada següent 2006/07, quan el nou equip del GEiEG femení va entrar en competició lliguera. 



Del primer any de lliga, vestint amb els polos de màniga llarga blaus del GEiEG, es recorden resultats força abultats en contra, fins i tot algun marcador que sobrepassava els 100 punts, i és que, els començaments son difícils. Però de les derrotes és d’on més es va aprendre i aquests resultats van servir per adonar-se que es volia millorar, es volia més, i ni en el cap de la Coral ni el de les jugadores estava conformar-se o rendir-se, només existien dos paraules: treball i compromís.





La temporada següent (2007/08) ja va ser diferent. Els partits eren més disputats, es notava la millora de l’equip i van arribar algunes victòries molt treballades. Tot i així, encara no es podía guanyar als de dalt (INEF, U.E Santboiana i CEU), semblaven inaccesibles, es notava la falta d’experiència, de rodatge i de físic. Putser encara no tocava. Però tot i estar contentes de l’evolució, dins l’equip es respirava la voluntat de pujar un esglaó més, un altre. Però les millores mai venen soles, això comportava més compromís, més treball, més sacrifici, més joc i experiència, fitjatges, sessions d’escaletes a la catedral, neixien els famosos físics extres de la Coral,…i tot això donaria els seus fruits ben aviat.




I va arribar la temporada 2008/09, una temporada que semblava començar igual que les anteriors, si, semblava. Una persona, llavors entrenadora i jugadora alhora, creia més que ningú en un equip, la Coral, que ja s’imaginava que passaria algo especial. S’incorporaven la Núria Orts com a entrenadora de davanteres i la Laura Lladó, també jugadora, ajudaria a la línea de tres quarts. Crec que tothom qui estava vinculat al GEiEG aquell any, recorda com d’important va ser, i d'aquell any es recorden tres partits en particular que van ser molt especials.

El primer contra la U.E Santboiana, guanyaven a la mitja part, amb un resultat força ajustat, però semblava complicat per les de Girona que no acabaven d’enllaçar el joc. Un partit que l’any anterior s’havia perdut amb força diferència de punts, a la segona part, amb l’entrada al camp de la Coral va canviar completament, ella hi creia i ho va transmetre a l’equip que, de cop va canviar el xip, era un altre. Es va aconseguir guanyar a un equip que fins llavors semblava d’un altre nivell, amb jugadores internacionals, i que semblava inaccesible. Això va fer escalar un esglaó més l'equip, un esglaó de confiança, potser es podia fer més del que tothom es pensava?

Va arribar el partit contra el CEU, un altre gran de la lliga, conegut per les seves no precisament petites davanteres, molt contundents, però ja s’havia tret la primera pedra del camí, i se’n havia de treure una altra per aconseguir l’objectiu, totes hi crèiem i ho volíem i es va aconseguir la victòria, el GEiEG subcampió de la lliga catalana, després de l’INEF de Barcelona, un equip  superior en aquell moment. Amb el subcampionat, s’aconseguia una gran fita, una plaça per jugar la competició nacional, la copa de la reina, els mesos d’abril i maig, després d’acabar la lliga a Catalunya.

La Copa de la reina es va disputar amb moltes ganes. Aquell any qui quedés últim de la lliga nacional s’hauria de disputar la plaça amb altres equips, per tant, s’havia de disfrutar, però l’objectiu era clar, asegurar-se la permanència per seguir amb la progressió. Era un equip que no es conformava mai, crec que totes les jugadores s’encomanaven de l’energia inacabable de la Coral, mare, treballadora, jugadora i entrenadora, entre moltes altres activitats. I d’aquí es recorda un altre gran partit d’aquesta temporada, GEiEG – Cisneros, a casa, a Palau, molta gent per veure un partit femení de categoría nacional a Girona, un gran dia assoleiat, però en definitiva, un GRAN dia. 80 minuts més tard, el GEiEG aconseguia acabar un partit impecable i guanyar a l’equip madrileny en un partit que es va transformar en una gran festa, l'ambient era increible, molta emoció, recordo llàgrimes d’alegria, petards, ningú s’acabava de creure el que acabava de pasar, les noies s’assguraven quedar-se a máxima divisió estatal, s’acabava un any rodó, un any de creixement, d’alegries i moltes experiències difícils d’explicar amb paraules.



La temporada 2009/10, es jugava la lliga catalana i entremig, un cop al mes, un partit de la lliga nacional, en el nou format de copa de la reina. Com sempre deia la Coral, “el més fàcil és pujar, però després, mantenir-se a dalt, ja és més difícil”. I si, va costar, ara es complicava la cosa, els equips a la lliga catalana jugaven contra el GEiEG d’una altra manera, sense pressió, era l’equip a batre, partits sempre molt intensos i particularment interessants. Entremig, partits de màxim nivell nacional, on es lluitava cada minut i cada metre per acabar la temporada a la meitat de la taula.




La mateixa temporada també, es va iniciar un altre projecte, l’equip femení sub18, un projecte molt recolzat pel GEiEG on hi colaboraven jugadores del sénior. Aquest equip, la temporada següent (2011/12) jugaria amistosos sub18 i a partir de 17 anys les “nenes” ja tenien minuts a la lliga i DH en alguna jornada. Aquest projecte va servir un any més tard, en una temporada més difícil, amb moltes lesions força llargues, alguna marxa, i jugadores noves, perquè les sub18 i també les més noves ja tinguessin rodatge per poder disputar i ajudar a l’equip, aguantant la pressió de partits molt importants. I el GEiEG, va quedar penúltim però, aconseguia guanyar a Berbegal (Saragossa) contra La Única de Navarra, en la disputa per la plaça de Divisió d’Honor de la temporada actual, la 2013/14

I és que a vegades, per alguns motius, al llarg d’una temporada els objectius han de canviar, uns objectius que son marcats a principis de temporada per totes les jugadores a l’stage de Navata. Putser en el moment no te n’adones, però els nous objectius que van sorgint poden acabar sent millors que els anteriors. L’any passat putser no es van millorar els resultats però es va aconseguir una cosa molt millor, la promoció, formació i fer créixer l’equip, cosa que s’ha vist a la present temporada amb un equip molt ampli i amb més experiencia i, per tant, també més competitiu, i segurament es notarà en el futur.






I aquesta temporada, es compleixen 10 anys del femení, i què millor que celebrar-ho amb una altra fita histórica. El GEiEG invicte a la lliga catalana, després de guanyar a l’INEF de Barcelona, un equip que és campió d’Espanya des de fa molts anys, un partit que es recordarà per trencar la friolera ratxa de 5 anys sense perdre cap partit de les de Barcelona. Tot i així, ara tot just comença tot, el gener, finals de la lliga catalana, també contra l’INEF, i al febrer comença  Divisió d’Honor, un altre nou repte, amb nous objectius.

Serà molt difícil, com aconseguir tot el que s’ha aconsguit durant aquests 10 anys que han passat, però…si hagués estat tan fàcil, no hagués estat igual la recompensa ni l'alegria de tots aquests èxits. Ja no només pel femení, sinó pel GEiEG durant aquests 10 anys ha passat molta gent, que ha aportat el seu gra de sorra per anar construint el que avui és més que un gran equip, una gran familia, que encara no ha acabat de créixer.



1 comentari:

Anònim ha dit...

Molt bon resum de 10 anys de molta gent i molta feina.

Per a totes!!

Per a les que juguen, per a les que s'ho miren,
per a les que corren, per a les que empenyen,
per a les que entrenen extra i les que no,
per a les veteranes, per a les novates,
per a les que trenquen, per a les que xuten,
per a les que plaquen i són placades,
per a les universitàries i les que ja no!
Per a les entrenadores, per a les lesionades,
per a les que han arribat noves,
per a les que venen en camí i les que ja no hi són,
per a les que disfruten, per a les que pateixen
per a les motivades, per a les lluitadores,
per a totes...
però en especial per tu...